Hem vist astorats com gairebé tot un Ajuntament era emmanillat degut a una investigació del jutge Garzón. Des d’aquestes pàgines telemàtiques s’ha parlat molt sovint de la necessitat de regenerar el sistema perquè és evident que té les suficients esquerdes per deixar passar tota mena de nepotismes, corrupteles i desviacions. Tots estem desitjant que la corrupció sigui detectada amb la màxima celeritat i que els culpables del desviament de fons del diner públic siguin condemnats. Els diners de tots són encara més sagrats que els propis perquè han costat sang i suor. Curiosament les temptacions venen sempre en remenar diner aliè, és a dir, aquell que s’ha generat amb l’esforç del proïsme. Fa bé la justícia en cercar qualsevol indici de delicte. La corrupció perjudica greument les nostres butxaques perquè incrementa el cost de les inversions i redueix la capacitat de l’Administració Pública.
Dit això voldria puntualitzar que, si bé la recerca de delictes en tot un Ajuntament és tasca encomiable, la teatralitat amb la que s’ha fet està més aprop de Hollywood que no pas de la seriositat i solidesa del que hauria de ser la Justícia. L’espectacularitat dels guàrdies civils amb armilles anti-bales era una escena histriònica perquè parlem d’una entitat municipal, no pas d’un magatzem de distribució de droga. Francament, no crec que darrera dels mostradors i de les taules els corruptes funcionaris i polítics es fessin forts disparant amb armes de repetició i les úniques armes de destrucció massiva que es podrien trobar serien els entrepans farcits de greixos diversos. Aquesta espectacularitat no fa res més que faltar greument a un dels trets bàsics i definitoris del que és l’Estat de Dret: la presumpció d’innocència. Si per un moment el jutge Garzón veu que tot queda en un no-res, tal com ha passat en altres ocasions, els imputats restaran tacats per sempre.
El “panem et circenses”, la carnassa, és catàrtica en èpoques de crisi i veure un antic dirigent emmanillat alivia la visceralitat més indomable.
L’anti-americanisme flagrant que regna en els nostres dies fa impossible el record de l’assumpte Watergate amb Nixon i de com va començar tot. Si en lloc de dos periodistes esforçats hagués estat el jutge Garzón qui hagués iniciat la investigació de la trama, molt probablement la cosa no hagués anat tal com va anar. De la justícia reclamem l’eficàcia i la capacitat de resoldre els delictes i condemnar els delinqüents amb una rapidesa mínima. El que ens agradaria no és el protagonisme de jutges o presumptes delinqüents que poden omplir telenotícies i que fan incrementar les vendes de diaris, el que voldríem és que el personatge principal fos el ciutadà que ha estat víctima d’un delicte i que el sistema no s’esquerdés tan sovint permetent que algunes (o moltes) sangoneres facin l’agost.
Per desgràcia, una flor no fa estiu i aquesta flor fa pudor de vedette passada de moda que vol centrar l’atenció d’un públic que mira el rellotge i badalla endormiscat davant d’una obra que l’avorreix; aquesta obra és la política. Si Garzón és valent, “tirarà de la manta” i això voldrà dir “investigar tots els ajuntaments”. Serà tan agosarat?
diumenge, 1 / novembre / 2009
diumenge, 11 / octubre / 2009
El Nobel de la Pau a Obama: guanya el màrketing
Si durant anys els Premis Nobel de la Pau estaven desprestigiats per la seva politització, i només cal recordar els premis a Arafat i Kissinger, ara la flagrant intervenció del màrketing polític, barrejat amb la dictadura del "políticament correcte" ens ha ofert aquest nyap ridícul i abominable. Donar un premi preventiu és donar sortida a l'absurd i a la incongruència.
Obama és un Zapatero, però amb lleugeres diferències: A Zapatero no li fa falta la solidesa expositiva d'Obama perquè està a Espanya i el seu cinisme és aplaudit pels votants i simpatitzants, que van deglutint pausadament les seves incoherències constants. El cas Obama és un xic diferent perquè, si de sortida calia convèncer a l'electorat, després, ja al govern, el seguiment que fa la ciutadania nord-americana és constant, i és precisament en això en el que ens diferenciem dels americans.
Obama és el candidat i el president per excel.lència dels europeus, però ho té molt més difícil als EEUU, senzillament perquè el sentit crític dels seus ciutadans envers el programa electoral està en el dia a dia.
Aquest premi és una prova flagrant de que les paraules buides poden més que els fets. Per desgràcia el socialisme i la social-democràcia han copiat dels totalitarismes el tipus de líder grandiloqüent i captivador. Europa ha quedat bocabadada per l'Obama, per la seva retòrica i pel seu color de la pell. Curiosament Europa no va dir res quan el president conservador Bush, gairebé racista des de la visió progre europea, va escollir Condolezza Rice -també negra- per al seu gabinet.
Els consellers del Nobel, els artífex d'aquest núvol de pel·lícula bucòlica, han sentenciat que les intencions són fets. Si ja darrerament ens estem acostumant a que la política quotidiana és un reguitzell de bones o no tan bones intencions envers la societat, ara, la intenció, la voluntat, ha esdevingut sagrada: ha esdevingut un fet quantificable.
Els polítics mediocres, els oportunistes i els demagogs tindran una justificació social i ètica per a entebenar-nos amb propostes, projectes, voluntats, tendències, objectius, metes i futurs. Papers i més papers, pdf's i words, paraules i paraules, entrevistes i més col·loquis.
De la mateixa manera que els mercats financers comencen a operar amb futurs i opcions en lloc de fer-ho directament sobre accions i obligacions, els polítics ara ja operen sobre conceptes: és més barat i molt més rendible electoralment: fins i tot està premiat!!!
Obama és un Zapatero, però amb lleugeres diferències: A Zapatero no li fa falta la solidesa expositiva d'Obama perquè està a Espanya i el seu cinisme és aplaudit pels votants i simpatitzants, que van deglutint pausadament les seves incoherències constants. El cas Obama és un xic diferent perquè, si de sortida calia convèncer a l'electorat, després, ja al govern, el seguiment que fa la ciutadania nord-americana és constant, i és precisament en això en el que ens diferenciem dels americans.
Obama és el candidat i el president per excel.lència dels europeus, però ho té molt més difícil als EEUU, senzillament perquè el sentit crític dels seus ciutadans envers el programa electoral està en el dia a dia.
Aquest premi és una prova flagrant de que les paraules buides poden més que els fets. Per desgràcia el socialisme i la social-democràcia han copiat dels totalitarismes el tipus de líder grandiloqüent i captivador. Europa ha quedat bocabadada per l'Obama, per la seva retòrica i pel seu color de la pell. Curiosament Europa no va dir res quan el president conservador Bush, gairebé racista des de la visió progre europea, va escollir Condolezza Rice -també negra- per al seu gabinet.
Els consellers del Nobel, els artífex d'aquest núvol de pel·lícula bucòlica, han sentenciat que les intencions són fets. Si ja darrerament ens estem acostumant a que la política quotidiana és un reguitzell de bones o no tan bones intencions envers la societat, ara, la intenció, la voluntat, ha esdevingut sagrada: ha esdevingut un fet quantificable.
Els polítics mediocres, els oportunistes i els demagogs tindran una justificació social i ètica per a entebenar-nos amb propostes, projectes, voluntats, tendències, objectius, metes i futurs. Papers i més papers, pdf's i words, paraules i paraules, entrevistes i més col·loquis.
De la mateixa manera que els mercats financers comencen a operar amb futurs i opcions en lloc de fer-ho directament sobre accions i obligacions, els polítics ara ja operen sobre conceptes: és més barat i molt més rendible electoralment: fins i tot està premiat!!!
dissabte, 12 / setembre / 2009
Carod: per una vegada té tota la raó
L'inefable Josep Lluís que ens té acostumats a innombrables mostres de cinisme i d'hipocresia, ens ha regalat un "brot" de sinceritat que ens ha captivat. Ens hem quedat garratibats en llegir les seves declaracions: "Barcelona és la nova capital de la judeofòbia, fent competència amb Teheran". Molt bé, per fi algú dels que remenen les cireres diu una veritat com un temple.
Tanmateix, aquesta veritat porta conseqüències: Catalunya es ridiculitza als ulls del món, encara més "si ello es posible". Uns pocs eixelebrats, manipulats, titelles del políticament correcte, ninots de la nova versió de l'antisemitisme, boicotegen un acte de Noa i una orquestra àrab. Els mateixos que la van invitar, és a dir, ICV i el Saura (relacions institucionals) són els que l'escridassen. La xiulada va fer-se en primera fila perquè, curiosament, van poder passar sense cap control. Ostres, i els mossos que van fer? NO van fer res perquè tenien ordres del seu cap de "deixar passar" aquells "insurgents" tan simpàtics.
Els mateixos que justifiquen Hamàs i també ETA són els que volen castigar tot un país amb un setge comercial: "no compreu productes israelians". Els mateixos que amb traïdoria callen l'opressió soferta per la dona als països islàmics més fonamentalistes, defensen el feminisme més radicalitzat. Els mateixos que miren cap a un altre costat quan pengen a la forca els homosexuals a Iran són els que reclamen aquí més drets. Els mateixos que volen enderrocar les esglésies, que volen imposar un "laicisme grotesc", legislen per a afavorir els "altres cultes", subvencionant mesquites i temples diversos.
Quina democràcia tan degenerada: els menys votats són els que empastifen el poble de Catalunya, perquè, què en pensen els catalans de Hamàs? què en pensen de Noa? El cert és que el "pensament únic" dels totalitaris, dels nostàlgics dels despotismes comunistes bavegen davant Ahmadinejah i davant de Chàvez. No protesten davant de cantants i artistes turcs. No protesten davant de cantants cubans. No condemnen els atemptats fets per Hamàs: ans al contrari, ens intenten explicar i justificar les "accions" de Hamàs.
Catalunya ha esdevingut un nyap de nació, un vòmit, una tifa. En mans del tripartit la davallada ha estat molt més patètica del que molts hagueren previst. La judeofòbia, l'antisemitisme i l'anti-israelisme està a flor de pell, és la moda. Si vols quedar bé en qualsevol reunió, i vas de progre, dius allò de que "tot el que passa al món és culpa dels USA, d'Israel i dels 23 anys de CiU". Quedes com un pijo-progre de cal Déu.
Tanmateix, aquesta veritat porta conseqüències: Catalunya es ridiculitza als ulls del món, encara més "si ello es posible". Uns pocs eixelebrats, manipulats, titelles del políticament correcte, ninots de la nova versió de l'antisemitisme, boicotegen un acte de Noa i una orquestra àrab. Els mateixos que la van invitar, és a dir, ICV i el Saura (relacions institucionals) són els que l'escridassen. La xiulada va fer-se en primera fila perquè, curiosament, van poder passar sense cap control. Ostres, i els mossos que van fer? NO van fer res perquè tenien ordres del seu cap de "deixar passar" aquells "insurgents" tan simpàtics.
Els mateixos que justifiquen Hamàs i també ETA són els que volen castigar tot un país amb un setge comercial: "no compreu productes israelians". Els mateixos que amb traïdoria callen l'opressió soferta per la dona als països islàmics més fonamentalistes, defensen el feminisme més radicalitzat. Els mateixos que miren cap a un altre costat quan pengen a la forca els homosexuals a Iran són els que reclamen aquí més drets. Els mateixos que volen enderrocar les esglésies, que volen imposar un "laicisme grotesc", legislen per a afavorir els "altres cultes", subvencionant mesquites i temples diversos.
Quina democràcia tan degenerada: els menys votats són els que empastifen el poble de Catalunya, perquè, què en pensen els catalans de Hamàs? què en pensen de Noa? El cert és que el "pensament únic" dels totalitaris, dels nostàlgics dels despotismes comunistes bavegen davant Ahmadinejah i davant de Chàvez. No protesten davant de cantants i artistes turcs. No protesten davant de cantants cubans. No condemnen els atemptats fets per Hamàs: ans al contrari, ens intenten explicar i justificar les "accions" de Hamàs.
Catalunya ha esdevingut un nyap de nació, un vòmit, una tifa. En mans del tripartit la davallada ha estat molt més patètica del que molts hagueren previst. La judeofòbia, l'antisemitisme i l'anti-israelisme està a flor de pell, és la moda. Si vols quedar bé en qualsevol reunió, i vas de progre, dius allò de que "tot el que passa al món és culpa dels USA, d'Israel i dels 23 anys de CiU". Quedes com un pijo-progre de cal Déu.
diumenge, 6 / setembre / 2009
Barcelona, la prostitució i els d'ICV
És interessant veure com els polítics es mouen a toc de corneta “mediàtica”. A Barcelona, la ciutat més “guai”, la més “feliç”, on la gent pot fer més gresca i xerinola, on la disbauxa està ben vista i on la prostitució abasta totes les butxaques, classes, zones i barris, l’alcalde ha estat sacsejat per la premsa en denunciar aquesta deixadesa davant la lacra social que implica el comerç del sexe sense regular.
Com és ben sabut, els diaris i els mitjans informatius en general, marquen el dia a dia dels polítics que de fa anys actuen per a la immediatesa. Aquest trasbals ha afectat al consistori barceloní i ja tenim al Sr Hereu muntant unes reunions per a veure què caram es pot fer. Com que el govern municipal està orientat per dos partits, sembla ser que la prostitució és vista de forma diferent i clar, els comunistes ecologistes, els pijo-progres barcelonins que viuen en zones “d’alt standing”, no els fa gràcia que prohibeixin la prostitució. És evident que ells defensen els més desfavorits i clar, com que els rics poden anar a prostíbuls de luxe, què passa amb les classes treballadores? On es desfogaran les passions libidinals a baix preu? A tal fi, els d’Iniciativa han suggerit que es destinin uns quants carrers, limitats, a la prostitució. Els veïns, com que són súbdits, millor dit, ramat de bèns, si es queixen és que són reaccionaris i demagogs. Si hi estan d’acord, seran progressistes.
El que se m’acut és que els veïns haurien d’esperonar al Consistori a que, si finalment s’aprova la proposta comunista, a destinar uns quants carrers del barri on viu la Sra Mayol i el Sr Saura a l’activitat de la prostitució. Potser que la Mayol i el Saura gaudeixin d’aquest “espai de llibertat” veient com es porten a terme, de forma natural i a la llum pública, actes sexuals diversos i diferents. Probablement fruiran amb la diversitat cultural de cadascun dels contactes i se sentiran cofois pensant que aquest és el primer pas per al mestissatge. Finalment, si detecten un excés de profilàctics per les voreres, l’Ajuntament farà una campanya de “posa’l al cubell d’escombreries quan acabis”. Tot això amb la col·laboració de les millors empreses de comunicació. Les xeringues utilitzades per a la inoculació parenteral de substàncies al·lucinògenes, i que empastifaran els esmentats carrers, es reciclarà per als hospitals del tercer món. La Mayol i el Saura donaran permís per a que el seu carrer sigui el lloc de fornicació per excel·lència. Una polític-ficció interessant...
Ara seriosament: L’Ajuntament de Barcelona va desorientat. Fa molt de temps que ha perdut el nord, si és que alguna vegada l’ha tingut. La profunditat intel·lectual de Clos va marcar molt als seus seguidors, i ara, el seu hereu, l’Hereu, segueix les seves passes. Amb mentors com en Clos, les possibilitats de fer el ridícul, de malbaratar recursos i de portar Barcelona a la deixalleria, són infinites, més ben dit, queden totes obertes, malgrat dir-se “Clos”.
Estic impacient per veure on, finalment, s’ubicarà la ciutat sexual. Ai, els d'Iniciativa sempre preocupats per la despesa social...
Com és ben sabut, els diaris i els mitjans informatius en general, marquen el dia a dia dels polítics que de fa anys actuen per a la immediatesa. Aquest trasbals ha afectat al consistori barceloní i ja tenim al Sr Hereu muntant unes reunions per a veure què caram es pot fer. Com que el govern municipal està orientat per dos partits, sembla ser que la prostitució és vista de forma diferent i clar, els comunistes ecologistes, els pijo-progres barcelonins que viuen en zones “d’alt standing”, no els fa gràcia que prohibeixin la prostitució. És evident que ells defensen els més desfavorits i clar, com que els rics poden anar a prostíbuls de luxe, què passa amb les classes treballadores? On es desfogaran les passions libidinals a baix preu? A tal fi, els d’Iniciativa han suggerit que es destinin uns quants carrers, limitats, a la prostitució. Els veïns, com que són súbdits, millor dit, ramat de bèns, si es queixen és que són reaccionaris i demagogs. Si hi estan d’acord, seran progressistes.
El que se m’acut és que els veïns haurien d’esperonar al Consistori a que, si finalment s’aprova la proposta comunista, a destinar uns quants carrers del barri on viu la Sra Mayol i el Sr Saura a l’activitat de la prostitució. Potser que la Mayol i el Saura gaudeixin d’aquest “espai de llibertat” veient com es porten a terme, de forma natural i a la llum pública, actes sexuals diversos i diferents. Probablement fruiran amb la diversitat cultural de cadascun dels contactes i se sentiran cofois pensant que aquest és el primer pas per al mestissatge. Finalment, si detecten un excés de profilàctics per les voreres, l’Ajuntament farà una campanya de “posa’l al cubell d’escombreries quan acabis”. Tot això amb la col·laboració de les millors empreses de comunicació. Les xeringues utilitzades per a la inoculació parenteral de substàncies al·lucinògenes, i que empastifaran els esmentats carrers, es reciclarà per als hospitals del tercer món. La Mayol i el Saura donaran permís per a que el seu carrer sigui el lloc de fornicació per excel·lència. Una polític-ficció interessant...
Ara seriosament: L’Ajuntament de Barcelona va desorientat. Fa molt de temps que ha perdut el nord, si és que alguna vegada l’ha tingut. La profunditat intel·lectual de Clos va marcar molt als seus seguidors, i ara, el seu hereu, l’Hereu, segueix les seves passes. Amb mentors com en Clos, les possibilitats de fer el ridícul, de malbaratar recursos i de portar Barcelona a la deixalleria, són infinites, més ben dit, queden totes obertes, malgrat dir-se “Clos”.
Estic impacient per veure on, finalment, s’ubicarà la ciutat sexual. Ai, els d'Iniciativa sempre preocupats per la despesa social...
dissabte, 5 / setembre / 2009
La felicitat barcelonina
Sembla ser que la revista Forbes, de la mà del consultor Simon Anholt, ha publicat el rànking de ciutats més felices del món. Barcelona, segons diu l'estudi, és la tercera. Les enquestes s'han fet mitjançant una empresa d'investigació de mercats. Tot està dit. Barcelona és el mercat de la barroeria i la mediocritat. Durant anys els ajuntaments socialistes de Barcelona, especialment a partir de l'època Clos, han fet tot el possible per a fer de Barcelona una gran deixalleria humana. El que en diuen "felicitat" és, senzillament, tenir sexe barat, podrit i fonamentat en l'explotació, tenir alcohol i disbauxa, fer soroll i poder relaxar els músculs esfinterians per tota la ciutat sense ànim de sanció.
Després d'anys i panys d'identificar "felicitat" i xerinola, felicitat i disbauxa, felicitat i sexe, felicitat i anarquia, els governants barcelonins s'han adonat que calia fer alguna cosa i ara el Sr Hereu intenta trobar solucions. Val a dir que per a millorar la situació caldrà que es pregunti perquè alguns funcionaris autoritzaven l'obertura de prostíbuls i perquè algun alt comandament de la policia feia la vista grossa davant de tant de comerç sexual.
La por dels nostres governants a legislar i actuar és evident. La prostitució no és una activitat legal. És "alegal". L'ajuntament configura un "manual de civisme" i no aplica cap sanció. Tot és de "cara a la galeria mediàtica". La realitat és que la degradació és la reina de Barcelona.
Darrera de tot això ens trobem amb la malignitat del sistema que volen imposar els pijo-progres: estupiditzar la població amb el "panem et circenses": sexe i alcohol, sexe i disbauxa. Darrera també trobem l'èxit en la manipulació. La percepció del ciutadà és que "felicitat" és guanyar lligues i poder emborratxar-se fins altes hores de la matinada, fent soroll i molestant els "reaccionairs" veïns que en lloc de voler ser feliços van a dormir per a anar a treballar l'endemà.
Heus aquí la fal.làcia del sistema: Els ciutadans tenen dret a ser feliços. D'aquesta errònia afirmació el Saura i la Mayol són els principals exponents. La realitat és que les persones tenim dret a buscar la felicitat, però no a ser feliços. Altrament l'estat pot apropiar-se de la "gestió" del dret i prèviament haver rentat el cervell dels ciutadans amb la introducció mediàtica i constant del valor de la "seva" concepció de felicitat. Què és la felicitat? Com aconseguir-la, si és que vull? Això depen de l'individu, però no de l'Estat.
Artur
Després d'anys i panys d'identificar "felicitat" i xerinola, felicitat i disbauxa, felicitat i sexe, felicitat i anarquia, els governants barcelonins s'han adonat que calia fer alguna cosa i ara el Sr Hereu intenta trobar solucions. Val a dir que per a millorar la situació caldrà que es pregunti perquè alguns funcionaris autoritzaven l'obertura de prostíbuls i perquè algun alt comandament de la policia feia la vista grossa davant de tant de comerç sexual.
La por dels nostres governants a legislar i actuar és evident. La prostitució no és una activitat legal. És "alegal". L'ajuntament configura un "manual de civisme" i no aplica cap sanció. Tot és de "cara a la galeria mediàtica". La realitat és que la degradació és la reina de Barcelona.
Darrera de tot això ens trobem amb la malignitat del sistema que volen imposar els pijo-progres: estupiditzar la població amb el "panem et circenses": sexe i alcohol, sexe i disbauxa. Darrera també trobem l'èxit en la manipulació. La percepció del ciutadà és que "felicitat" és guanyar lligues i poder emborratxar-se fins altes hores de la matinada, fent soroll i molestant els "reaccionairs" veïns que en lloc de voler ser feliços van a dormir per a anar a treballar l'endemà.
Heus aquí la fal.làcia del sistema: Els ciutadans tenen dret a ser feliços. D'aquesta errònia afirmació el Saura i la Mayol són els principals exponents. La realitat és que les persones tenim dret a buscar la felicitat, però no a ser feliços. Altrament l'estat pot apropiar-se de la "gestió" del dret i prèviament haver rentat el cervell dels ciutadans amb la introducció mediàtica i constant del valor de la "seva" concepció de felicitat. Què és la felicitat? Com aconseguir-la, si és que vull? Això depen de l'individu, però no de l'Estat.
Artur
dimecres, 19 / agost / 2009
Les super-estructures macro-estatals i la deixadesa moral
Fa pocs dies que he vist la pel·lícula "Disparando a perros" (shooting dogs). M'ha causat una forta impressió i no puc fer altra cosa que expressar el sentiment d'impotència i de remordiments que m'han despertat. El film es basa en els fets reals que van passar el 1994 a l'Escola Tècnica Oficial prop de Kigali. Allí uns 2500 tutsis es van refugiar, sota l'empar de la parròquia, el seu mossèn i uns pocs soldats de l'ONU. La incúria moral dels organismes internacionals que van fer retirar els soldats, va condemnar a mort, sota els ganivets i matxets, a més de dues mil persones, nens i nenes, homes i dones de totes les edats....
És una pel·lícula molt dura però a la vegada necessària per a prevenir-nos del "políticament correcte", del "només compleixo ordres" i de coses similars. Veure com es construeix un genocidi, com l'odi s'estructura burocràticament des de l'administració i ser conscients de que tota aquella sang, tots aquells morts, foren reals i ho van ser només fa quinze anys, és realment angoixant. L'ONU va obviar fer servir la paraula "genocidi" perquè implicava enviar tropes. Les poques tropes que hi havia tenien ordres de "no disparar" si és que no els disparaven, però no podien fer res si uns eixelebrats mataven a cops un infant a uns pocs metres. Tot era el compliment del deure, però del "deure kafkià", del "deure administratiu i burocràtic", aquell que coneixem tan bé. NO era el "deure kantià", aquell imperatiu categòric i individual que et diu el que cal fer en cada moment.
Val a dir que unes poques persones, en aquest cas el mossèn de la parròquia, que dóna la seva vida per salvar-ne unes poques, és el que representa l'individu, el motor de la creença ferma en allò que està bé i en el que ha de fer. Res més. Altres persones individuals actuen, però el que fa vomitar és la parsimònia de les administracions, dels polítics, de les reunions, del Consell de Seguretat que finalment obliga a retirar-se. La mort de 1o cascs blaus va ser el detonant: la por, la por política va fer que l'ONU es retirés miserablement deixant al seu darrera gairebé un milió de morts a cop de destral. És l'horror del segle XX. Pensàvem que no es podia repetir. I tant! l'horror i la sang són reincidents, malgrat tot el pacifisme recalcitrant que ens envolta. Aquest pacifisme total i absolut, de mans dels happy-flowers de moltes esquerres són els que també van condicionar l'ONU: No disparar, no disparar, no disparar.... Encara que el no disparar impliqués milers i milers de morts....
La por, aquesta por endèmica a dir el que pensem de veritat, a denunciar el que cal denunciar, és la que causa els pitjors desastres. Junt amb el bé comú és la causa de les grans massacres de la humanitat. Com diuen, i no recordo qui ho diu, no és qüestió del que fan els dolents sinó del que no fan els bons.
La por i el seu maquillatge, anomenat de vegades prudència, és l'aliat principal dels totalitarismes, siguin o no teocràtics. Com diu l'Oriana Fallaci, "vaig plorar i ploro recordant quan els salvatges assassins, que els prudents periodistes en diuen resistents o insurgents, van degollar al pacifista Nick Berg. Li van tallar el cap amb un ganivet halal i ens la van ensenyar tan contents...." Ja ho veieu, no és pas el que fan els dolents.
Artur
És una pel·lícula molt dura però a la vegada necessària per a prevenir-nos del "políticament correcte", del "només compleixo ordres" i de coses similars. Veure com es construeix un genocidi, com l'odi s'estructura burocràticament des de l'administració i ser conscients de que tota aquella sang, tots aquells morts, foren reals i ho van ser només fa quinze anys, és realment angoixant. L'ONU va obviar fer servir la paraula "genocidi" perquè implicava enviar tropes. Les poques tropes que hi havia tenien ordres de "no disparar" si és que no els disparaven, però no podien fer res si uns eixelebrats mataven a cops un infant a uns pocs metres. Tot era el compliment del deure, però del "deure kafkià", del "deure administratiu i burocràtic", aquell que coneixem tan bé. NO era el "deure kantià", aquell imperatiu categòric i individual que et diu el que cal fer en cada moment.
Val a dir que unes poques persones, en aquest cas el mossèn de la parròquia, que dóna la seva vida per salvar-ne unes poques, és el que representa l'individu, el motor de la creença ferma en allò que està bé i en el que ha de fer. Res més. Altres persones individuals actuen, però el que fa vomitar és la parsimònia de les administracions, dels polítics, de les reunions, del Consell de Seguretat que finalment obliga a retirar-se. La mort de 1o cascs blaus va ser el detonant: la por, la por política va fer que l'ONU es retirés miserablement deixant al seu darrera gairebé un milió de morts a cop de destral. És l'horror del segle XX. Pensàvem que no es podia repetir. I tant! l'horror i la sang són reincidents, malgrat tot el pacifisme recalcitrant que ens envolta. Aquest pacifisme total i absolut, de mans dels happy-flowers de moltes esquerres són els que també van condicionar l'ONU: No disparar, no disparar, no disparar.... Encara que el no disparar impliqués milers i milers de morts....
La por, aquesta por endèmica a dir el que pensem de veritat, a denunciar el que cal denunciar, és la que causa els pitjors desastres. Junt amb el bé comú és la causa de les grans massacres de la humanitat. Com diuen, i no recordo qui ho diu, no és qüestió del que fan els dolents sinó del que no fan els bons.
La por i el seu maquillatge, anomenat de vegades prudència, és l'aliat principal dels totalitarismes, siguin o no teocràtics. Com diu l'Oriana Fallaci, "vaig plorar i ploro recordant quan els salvatges assassins, que els prudents periodistes en diuen resistents o insurgents, van degollar al pacifista Nick Berg. Li van tallar el cap amb un ganivet halal i ens la van ensenyar tan contents...." Ja ho veieu, no és pas el que fan els dolents.
Artur
dijous, 30 / juliol / 2009
Puigcercós demana pressionar al Tribunal Constitucional
Puigcercós, home de partit, a l'igual que Montilla, ens deia avui que ha demanat a Zapatero que pressioni el Tribunal Constitucional. La notícia m'ha deixat bocabadat però ha confirmat el que ja sabíem: que molts dels que es diuen "d'esquerres" tenen gola avall que "tot és manipulable" (per no dir "extorsionable"), que tot és susceptible de ser "condicionat" i tergiversat. La raó ve de molt lluny i filosòficament la centraríem en el "bé comú" i "la societat perfecta". Els col·lectivistes creuen que hem d'arribar a la societat perfecta i a tal fi tot s'hi val. Òbviament no s'hi pot arribar si dialècticament no aconseguim la veritat i, curiosament, la veritat és la que tenen ells i és el pensament que hem d'assolir.
Aquest objectiu tan eteri i tan poc quantificable justifica moralment tot. I quan dic "tot" vull dir tot. Per al socialisme més rígid i per a la socialdemocràcia més fossilitzada, la societat és aquell ramat de bens que cal ensinistrar en la veritat absoluta i, conseqüentment, Maquiavel és l'inspirador de la política. El grup abans que la persona: La societat esdevé el gran guinyol on els escollits mouen els titelles. Ens diuen què hem de fer, com hem de pensar, què és el "políticament correcte" i, la resta, irrellevant. Els tribunals són la decoració de cartró-pedra que pot canviar-se en cadascun dels actes d'aquesta obra dramàtica -patètica?- que és l'actualitat política catalana i espanyola.
L'afirmació de Puigcercós es comenta per sí mateixa. Altrament seria denunciar l'intervencionisme polític dels governs quan han esmicolat l'Estat de Dret i la "Separació de Poders". Montesquieu , si s'alcés de la seva tomba, tindria un atac de cor en veure com el Parlament nomena un grup de simpatitzants, el que se'n diu Consell General del Poder Judicial, per a que determinin qui formarà part dels tribunals de més alt rang de l'estat: el Tribunal Constitucional i el Suprem, i d'aquest Consell depenen els Superiors i l'Audiència Nacional. Bé, gairebé un totalitarisme polític sobre un dels poders més importants per a l'estat de dret, aquell que dóna seguretat jurídica als ciutadans. Ens diem "estat de dret" i la separació de poders és inexistent. El més greu és que això queda arrelat a la genètica ciutadana: el desencís democràtic és patent en la majoria de ciutadans i una de les causes és la politització generalitzada d'àrees que no ho haurien de ser. L'altra raó la podríem buscar en els resultats electorals: mana qui perd i els pactes post-electorals no són explicats prèviament; això és enganyifa, per no dir estafa.
Aquest objectiu tan eteri i tan poc quantificable justifica moralment tot. I quan dic "tot" vull dir tot. Per al socialisme més rígid i per a la socialdemocràcia més fossilitzada, la societat és aquell ramat de bens que cal ensinistrar en la veritat absoluta i, conseqüentment, Maquiavel és l'inspirador de la política. El grup abans que la persona: La societat esdevé el gran guinyol on els escollits mouen els titelles. Ens diuen què hem de fer, com hem de pensar, què és el "políticament correcte" i, la resta, irrellevant. Els tribunals són la decoració de cartró-pedra que pot canviar-se en cadascun dels actes d'aquesta obra dramàtica -patètica?- que és l'actualitat política catalana i espanyola.
L'afirmació de Puigcercós es comenta per sí mateixa. Altrament seria denunciar l'intervencionisme polític dels governs quan han esmicolat l'Estat de Dret i la "Separació de Poders". Montesquieu , si s'alcés de la seva tomba, tindria un atac de cor en veure com el Parlament nomena un grup de simpatitzants, el que se'n diu Consell General del Poder Judicial, per a que determinin qui formarà part dels tribunals de més alt rang de l'estat: el Tribunal Constitucional i el Suprem, i d'aquest Consell depenen els Superiors i l'Audiència Nacional. Bé, gairebé un totalitarisme polític sobre un dels poders més importants per a l'estat de dret, aquell que dóna seguretat jurídica als ciutadans. Ens diem "estat de dret" i la separació de poders és inexistent. El més greu és que això queda arrelat a la genètica ciutadana: el desencís democràtic és patent en la majoria de ciutadans i una de les causes és la politització generalitzada d'àrees que no ho haurien de ser. L'altra raó la podríem buscar en els resultats electorals: mana qui perd i els pactes post-electorals no són explicats prèviament; això és enganyifa, per no dir estafa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
